A la pregunta de qui tocaria millor la música de jazz un negre o un blanc, la resposta d’un gran músic fou: No puc diferenciar mai si el que toca és negre o és blanc. El jazz és l’exemple perfecte d’una simbiosi natural de la música creada entre diferents races. Un paradigma de convivència. Música de negres i de blancs, d’homes i de dones, de músics consagrats i de l’ésser musical que tots tenim. Un so col·lectiu ple d’humanitat. Aquesta vegada la consigna a les aules de música ha estat “el jazz”. Jugarem amb els seus ritmes sincopats, amb els seus accents, sonoritats, estils i sobretot improvisarem. Aprenguérem a fer aquesta música com els antics jasmen, fent arranjaments de cap, sense cap paper que ens obligara a deixar de mirar-nos als ulls o escoltar-nos, pactant pas a pas, decidint melodies, acompanyaments, solos... en aquest cas el jazz ha proporcionat l’energia i acció suficient per seguir aprenent música fent música. Les nostres classes com quasi sempre les comencem explorant les possibilitats sonores, la improvisació ha estat sempre present.

D’una part, ha estat en cada recerca de noves sonoritats, nous ritmes, noves possibilitats, de forma semblant al músic que palpa les tecles del seu instrument per exterioritzar les melodies i els ritmes del seu interior, a més a més la improvisació ha estat present com element vital en la música de jazz, com a part inseparable del jazz. Punt on cada músic es despulla sonorament. De tots els elements que constitueixen aquesta música – i altres músiques- potser uns dels elements més suggeridors ha estat la improvisació. Tal vegada, la improvisació musical siga un dels actes més meravellosos i màgics de la música. La idea d’improvisació musical és una qüestió que molts estils musicals han deixat escapar, i com no, és una qüestió pedagògica pràcticament extirpada a la majoria de les aules. Improvisar pot ser de vegades un acte tan senzill com aquell que reinventa xicotetes melodies, o ritmes a partir d’allò que està escoltant, o els xicotets acompanyaments que fem amb el cos, xiulant o percudint sobre un objecte qualsevol a l’escoltar eixa música que tan ens agrada. Acte sovint quotidià, que tothom d’una manera o una altra, de segur ha practicat en un moment determinat. Però tampoc pensem que improvisar és una qüestió de fàcil accés per a nosaltres, la improvisació no ha estat un acte inconscient, no sols ha sigut xiular sobre una cançó o simplement acompanyar creant ritmes amb les palmes sobre allò que sona. En la improvisació conscient cal aprendre per oblidar, és a dir, cal emmagatzemar molta informació per a crear música a temps real. I la grandesa, i el misteri serà després, quan escoltem el músic en el moment màgic i irrepetible, quan amb un desafiament a les possibilitats de creació, començarà a enllaçar idees per a donar-li forma a temps real. Aquest acte sublim quedarà convertit en una mena de reflexe, quelcom automatitzat. En les nostres escoles no hauríem de renunciar mai a tot allò que ens aporta la improvisació. No podem convertir-ho en un simple acte individual i íntim. En l’escola i, com no, en el món de la música, la improvisació és igual a acció, és energia concentrada. Així doncs, reivindiquem la improvisació com un acte que ens permetrà a la fi una escolta atenta, i més intel·ligent. La improvisació ens permetrà des dels coneixements apresos, construir-ne de nous, ser més originals i més lliures i, com no, ens proporcionarà una eina per crear les nostres músiques i compartir-les amb tots vosaltres.

La veritat és que aquest projecte ha estat un repte i una oportunitat per a la nostra imaginació. Improvisar i a la fi crear la nostra pròpia música és posar nombrosos mecanismes mentals, físics i emocionals, tanmateix interactuant alhora: memòria, lògica, concentració, col·lectivitat, individualitat, imaginació, coratge, determinació, goig estètic, acció, espontaneïtat, frescor, sorpresa, evocació, imprevisibilitat , subtilesa, energia, coneixement cultural... en una recerca constant cap a una utopia sonora. Aquesta vegada per completar el cercle, sols ens quedava invitar els nostres músics de jazz, i que millor invitació que participar tots junts d’aquest acte de creació col·lectiu. Les sis peces que escolteu es crearen a la nostra escola i a partir d’aquests senzills arranjaments, els músics han desenvolupat altres 6 temes, que continuen amb els records i reminiscències sonores d’allò que va de ser parit a les nostres aules, però, que a partir d’una mutació raonada i banyada amb anys d’experiència i esforç han esdevingut altres temes. La lliçò s’amplia en aquest punt, doncs ara hem de fer un major esforç en detectar com s’han produït els canvis. Hi ha moltíssima música bona feta amb quatre idees senzilles, i potser aquest fou el nostre punt d’eixida. Fer música senzilla, utilitzant procediments senzills. En aquest punt els nostres alumnes entren en el món de la composició i hem de remarcar que composar no és fer simfonies. L’experiència de compondre tracta fonamentalment de trobar estratègies per entendre i gaudir més i millor de la música, per participar plenament d’aquesta vivència sonora.

Està clar que les possibilitats creatives a l’hora de crear música d’un músic professional són infinites, i per a un alumne de secundària sense formació musical li pot resultar esgotador plantejar-se fer música, però amb aquesta proposta hem pretès apropar dues mentalitats musicals: el que ha de viure amb la música i el que viu de la música. Les dues possibilitats han de compartir l’experiència de la música, móns de vegades més propers del que pensem. La música és una qüestió lògica i a més a més la música bona, no ha de ser necessàriament complexa. La idea de compartir les músiques creades a les nostres aules amb músics professionals, per tal de realitzar altres plantejaments sonors a partir de les nostres idees ha estat una experiència única. D’una part única per que no tinc cap record d’una projecte com aquest, i única sobretot per la possibilitat de veure de prop com una idea sonora pot ser transferida i convertida en nombroses possibilitats sonores.